Domingo, 19 Abril 2020 08:09

El treball intern en les arts marcials

Compartir con:

Entrevista al sifu Jesús Gallego, 1 de febrer 2019

Em dic Nàdia Herrero i soc alumna del Centre Jing des de fa onze anys. Al començament practicava Defensa Personal i Choy Li Fut i, posteriorment, vaig iniciar-me també en el Txikung i en el Tai-Txi. En compaginar aquestes quatre activitats em vaig adonar que em resultava més senzill comprendre les tècniques de les diferents disciplines, ja que tenen moltes coses en comú.

Em vaig anar interessant cada cop més en el treball intern, de manera que vaig començar a reflexionar i a buscar respostes. M’interessava especialment la seva aplicació en el Choy Li Fut, però també en les altres disciplines que m’ajuden en el meu progrés.

La major part del meu aprenentatge ha estat sota la tutela del sifu Jesús, qui regularment ha impartit cursos de les formes internes del Choy Li Fut (i que també es practiquen en Txikung). Ha estat un honor per a mi haver tingut l’oportunitat de mantenir llargues converses amb ell sobre temes marcials i que amablement accedís a realitzar aquesta entrevista.

Un any més tard, en ple confinament, ordeno les meves notes i comparteixo amb vosaltres les seves reflexions i les seves sàvies paraules sobre el treball intern en el Choy Li Fut i en el Tai-Txí. Moltes gràcies mestre.

 La primera experiència del sifu Jesús Gallego en les arts marcials va ser quan era adolescent, a través d’uns amics amb qui solia practicar. Però la seva veritable pràctica de les arts marcials va començar al costat del sifu Sebastià González l’any 92. Primer es va iniciar amb el Tai-Txi i poc després va començar a practicar també Choy Li Fut. Durant cinc anys, va compaginar la pràctica intensiva de les dues disciplines fins que finalment va abandonar la pràctica regular del Tai-Txi i es va dedicar per complet al Choy Li Fut.

L’any 98 ja va començar a donar classes, primer com a ajudant i després com a responsable. Però no va ser fins l’any 2005, que es va treure el cinturó negre i va començar a donar classes al recent inaugurat Centre Jing, que va fer un salt qualitatiu molt important en la comprensió de les tècniques. Es podria dir que aquell moment de descoberta del treball intern va ser un punt d’inflexió en el desenvolupament del seu Kung Fu.

Pot sorprendre que, malgrat que va començar la seva pràctica marcial amb el Tai-Txi, que va practicar durant anys d’una manera regular i intensiva, consideri que el seu treball intern va començar arran de convertir-se en professor de Choy Li Fut, considerada una disciplina externa.

Per al sifu Jesús, fer de professor implica mirar d’estar més entrenat, haver de ser molt rigorós en l’execució de les tècniques, tenir un bon nivell i anar millorant cada cop més per tal de ser un bon exemple per als altres. Quan una persona imparteix classes de manera compromesa ha d’observar els seus alumnes per fer les correccions que calguin, cosa que permet veure errors en els altres que també podem descobrir en nosaltres mateixos i treballar per polir-los. Tot aquest entrenament conscient alimenta i fa créixer el treball intern.

Q. Sempre hem llegit que el Choy Li Fut és un estil eminentment extern, així com el Tai-txi és intern. Podem tenir una idea intuïtiva del que signifiquen els conceptes d’intern i extern a nivell pràctic, però no em resulta fàcil posar-hi la frontera. Què és per a tu el treball intern?

La definició del que significa el treball intern no és immediata. Més aviat, aquesta definició vindria a ser el resultat final de moltes reflexions, el final d’un camí i no pas un punt de partida per al seu estudi.

De vegades sents comentaris o històries sobre arts marcials amb un component sobrenatural implícit, com ara que algú ataca un especialista en arts marcials i aquest, pràcticament sense tocar-lo, l’envia a molts metres de distància.

Si comencem parlant de què NO és el treball intern, el primer que hem de dir és que NO ÉS MÀGIA. Hi intervé el cos i l’energia de la persona, i aquesta energia es transmet a través dels braços, les mans, les cames, els peus... per tant no és res esotèric, al contrari, és molt FÍSIC. Òbviament, hi ha contacte físic.

D’altra banda, el treball intern tampoc respon a determinades visions més o menys esteses de les arts marcials dels punys forts, de trencar maons o fustes a cops. Òbviament aquestes manifestacions són una demostració de força, però impliquen un desgast molt gran per al futur del teu cos. El treball intern és un treball efectiu, precís, sense esforç físic i sense desgast corporal. És suau i fluid.

El treball intern és la part més avançada del sistema marcial. És el pas següent de les tècniques musculars en què et prepares per utilitzar la intuïció i treure profit de les accions del contrari. Quan fem treball intern, el més important no són els nostres reflexes, sinó la nostra capacitat de llegir l’altre, d’interpretar-lo. Ja no reaccionem, sinó que sabem anticipar els seus moviments, desenvolupem una mena d’intuïció per entendre l’altre. Si l’important en el treball extern és la tècnica, els cops o les puntades; en el cas del treball intern tot això ja està superat i ets capaç de llegir les subtileses del que fa l’altre i que pots utilitzar per al teu benefici.

El tòpic que sol explicar-se sobre el treball intern és la visió clàssica segons la qual, quan ets jove i fort, et concentres en el treball extern, que té com a base la força. Quan ets més gran, el treball intern és més adient, donat que la teva capacitat física és menor i, en comptes de centrar-se en la força, ho fa en l’energia i la precisió. Són poques les persones joves i fortes, o principiants, que s’interessen de manera natural en el treball intern del Choy Li Fut. D’altra banda, sovint es troben alumnes més experimentats que tampoc acaben d’apreciar el seu valor.

A mesura que tenim més experiència, els recursos que utilitzem per a una mateixa situació són diferents. Arribats a un punt en l’evolució marcial, el moviment muscular probablement és més lent que quan eres més jove però, per altra banda, el cervell és molt més ràpid. En aquest sentit, es pot ser igual d’eficient o fins i tot més.

Q. El treball intern està molt lligat al fet de treballar amb consciència. Consciència dels conceptes, òbviament; però també, i molt especialment, del teu cos i de la manera d’utilitzar-lo.

Aquesta consciència no es refereix únicament a adonar-te que de sobte les peces del puzle encaixen, sinó que també es pot manifestar quan ets conscient del teu entrenament, ja que estàs treballant per rebre el treball intern i aquest pot decidir trobar-te en qualsevol moment. De tota manera, no és imprescindible treballar amb la visió de trobar el treball intern. Com dèiem més amunt, hi podem arribar de forma bastant inconscient, sense buscar-lo, ell et pot trobar a tu i això té el seu atractiu.

Quan un professor demana als alumnes que proposin una combinació de tècniques per entrenar a l’aire, els obliga a rumiar, a posar a treballar la seva consciència per tal d’idear-ne una que pugui tenir sentit. Aquest exercici intel·lectual sempre m’ha semblat molt interessant, perquè situa als alumnes en disposició de fer treball intern.

Sorprenentment, alguns alumnes avançats sovint no són capaços d’anomenar les tècniques que proposen pel seu nom o fins i tot les combinacions que proposen són poc interessants o resulten poc aplicables. Aquest exercici de consciència, de posar-hi els cinc sentits, de buscar combinacions originals i aplicables, és una bona preparació interna.

D’altra banda, el fet de proposar combinacions poc aplicables, també permet el treball conscient d’adonar-se’n i de valorar altres combinacions que poden ser més exitoses. Aquests eventuals errors també tenen un paper molt important, ja que el camí marcial de cadascú es construeix a partir dels encerts però també, i molt especialment, dels errors.

 Q. A part de posar-hi consciència, quines altres pràctiques hem de considerar per millorar el nostre treball intern?

La necessitat de preparar-se durant molt de temps i aconseguir el domini de la tècnica porta implícita la repetició com a eina d’entrenament. Si un practicant aspira a realitzar la pràctica correctament, probablement haurà d’executar les tècniques moltes vegades i amb molts companys diferents fins aconseguir-ho: amb companys més alts, més baixos, més avançats tècnicament, més novells, de diferents pesos i complexions... Aquesta repetició i aquesta varietat contribueixen a millorar la nostra experiència i a aprendre com ens hem d’adaptar en cada cas. No obstant, més que la repetició en si, la veritable clau per al correcte aprenentatge és la qualitat de la repetició.

En aquest sentit, entenem per repeticions de qualitat aquelles que s’han realitzat en un estat de màxima concentració, d’entrega i d’implicació en la pràctica. Quan s’està entrenant, resulten molt més valuoses un nombre menor de repeticions de bona qualitat que nombroses repeticions realitzades de manera automàtica i sense una especial atenció.  

També és molt útil la pràctica desinteressada. Per fer treball intern, cal oblidar-se de les exigències del teu entorn, com ara la necessitat de demostrar, de comparar-te, de saber més que altres, de fer més formes, d’aconseguir graus més avançats... Senzillament treballar sense expectatives, sense esperar una finalitat concreta.

En el meu cas, quan vaig començar a ensenyar, vaig començar a treballar encara amb més consciència de les coses que feia, les has d’explicar, de transmetre, de demostrar, de corregir. Treballant d’una manera més conscient des de la base és quan realment s’aconsegueix una bona comprensió, s’exprimeixen les tècniques i se n’extreuen multitud de conceptes, de variants, d’aplicacions. Has de ser molt precís, molt exacte, que és molt més important que ser, simplement, ràpid.

Al començament, ens concentrem en la posició del cos i en la mecànica del moviment. Posteriorment, quan això ja s’ha après, es cerca la sincronia del moviment amb el canvi de pes, amb el moviment de cos i braços, amb la respiració... Finalment, el dia que les peces del puzle encaixen, aquella tècnica que tant hem treballat ens recompensa aquesta dedicació i ens desvetlla algun secret. Aquell dia hem arribat a una especial comprensió. En aquest sentit, el treball intern implica necessàriament un treball corporal però també té un component mental molt important.

Externament pot semblar que no fas res diferent, però dins teu estàs posant tota la teva consciència, la teva concentració i la teva entrega. No executes moviments de manera automàtica sinó que hi estàs posant tota la teva atenció. D’aquesta manera t’adones que no cal realitzar les tècniques amb molta força, sinó que cal fer-les de manera precisa i relaxada.

Quan un practicant avançat assoleix una certa plenitud, deixa de preocupar-se en primera instància pel seu progrés marcial i pot treballar ajudant els altres. En aquest sentit, “ensenyar” es converteix en una responsabilitat molt gran donat que, a més de transmetre els coneixements i les tècniques, també cal transmetre una sèrie de valors propis de la disciplina i de l’escola. Valors ètics com ara la serietat, la formalitat, el compromís, l’honradesa, el rigor i la fidelitat en la transmissió del llegat.

Q. Quan fem formes internes les executem lentament, però això no vol dir que necessàriament estiguem fent treball intern. La lentitud no és el treball intern, però el treball intern necessita de la lentitud, què més ens falta?

La lentitud permet la concentració, la preparació, l’estabilitat, la sincronització. Per fer treball intern cal lentitud, però sobretot cal intenció i consciència. Vas lent perquè t’obligues a comprendre el moviment mentre l’executes. 

En el cas del Tai-Txi, per exemple, és més visible aquesta mena de preparació, donat que des del començament de la pràctica un ja es prepara per al treball intern i progressivament va incorporant conceptes i matisos. Tanmateix, el treball intern no arriba immediatament, sinó que requereix, també, molts anys de pràctica.

L’entrenament de la intenció ajuda a que tot el cos es prepari per al moviment i s’hi impliqui. Més que pensar “m’he de moure lentament”, un exercici per treballar la intenció en una projecció seria més aviat pensar “he de moure un piano”.

Es pot tirar una puntada només amb la cama i ser tan forta com per trencar una fusta o ferir una persona, però també es pot tirar amb tot el cos i ser molt més penetrant. En aquest segon cas, podríem enderrocar gairebé qualsevol cosa. Possiblement, visualment les lesions no serien tan evidents, però amb tota probabilitat hauria produït danys interns importants. Recordem la típica dita que l’aigua, que és tova venç a la roca, que és dura.

Q. El primer cop que vaig agafar una espasa recta em va marcar, em vaig adonar que és un treball molt més subtil, relaxat i intern que amb altra mena d’armes que havia treballat. Has de fer el moviment d’una manera molt perfecta per transmetre l’energia a una arma com l’espasa, perquè la part decisiva s’esdevé al final, quan ja està fora del teu control.

El treball amb armes pot contribuir molt a millorar el treball intern, especialment amb les armes llargues, com ara la llança. Quan treballes amb un arma, estàs treballant amb una altra cosa que no ets tu, estàs treballant més enllà de tu mateix. És una altra cosa, però alhora és el mateix que un, perquè és una prolongació nostra.

Justament, la longitud i el pes de la llança, així com l’espai que t’obliga a ocupar quan hi treballes fa que aquesta consciència d’alteritat sigui molt present. A base de treballar amb un arma llarga, la individualitzes, prens consciència de la seva presència i de que l’arma és una altra cosa que no ets tu. Treballes amb una força que generes tu mateix, però arriba un moment que deixa de ser només teva, ja que s’ha transmès a l’arma i ha escapat al teu control.

Qui hagi treballat amb un pal llarg o amb una llança s’ha trobat que després de fer un moviment amb l’arma, aquesta acusa la nostra energia de diferents maneres, sovint amb una vibració que el practicant ha de saber gestionar. L’arma expressa la nostra força a la seva manera i, en certa mesura, contra nosaltres. També s’ha de saber escoltar l’arma perquè no se t’escapi, per no perdre’n el control i que no sigui l’arma qui et domina a tu. Amb l’espasa, tot i ser una arma més curta, passa exactament el mateix, cal parar atenció a la manera de transmetre els moviments a una arma una mica llarga i flexible. En el vano també es nota, sobretot si el portes obert.

Q. En una art marcial fonamentalment externa com el Choy Li Fut, quan és el primer moment que convé introduir-hi el treball intern?

Cada persona és diferent però, si haguéssim de dir un moment objectiu, seria quan aconsegueixes treure’t el cinturó negre. És com quan et treus el carnet de conduir: estàs acreditat per sortir a circular, però llavors t’adones que, malgrat que tens una titulació, a l’hora de la veritat ets un ignorant. Quan tens el cinturó negre, ja has assolit una sèrie d’aspectes del treball extern que et permeten no dependre d’una manera absoluta de la teva condició física, ja tens els mínims per començar a aprendre de veritat, a explorar. Quan tens “el negre”, ja saps llegir i pots accedir a una biblioteca més gran del que pots abastar.

Tanmateix, hi ha persones que assoleixen aquest punt més aviat i per tant podrien començar a entrenar el treball intern sense tenir el cinturó negre. Aquest seria el cas de les persones que no pensen obsessivament en un nou cinturó, en guanyar un combat, en aprendre formes noves, en què fan o opinen els altres...

Quan, per qualsevol motiu, aquesta ansietat desapareix i et dediques simplement a entrenar, entres en una certa plenitud marcial; la pràctica en si mateixa ja et satisfà, treballes per a tu mateix, sense afanys exteriors. Quan un se sent en aquest estat, òbviament gaudeixes de la pràctica i segueixes incorporant nous aprenentatges, ja que el camí no s’acaba mai, però des d’una posició molt més humil i serena, sense gaires ambicions. 

Q. Com saps que estàs en el bon camí o que ho has aconseguit?

Quan una cosa que inicialment semblava molt complicada, passa a resultar-te natural.

Tot i que té un punt de revelació, no és res esotèric. Senzillament et poses a treballar amb algú i t’adones que el que abans et suposava un esforç més gran, ara amb menys desgast ets molt més eficient.

Q. Intern i extern són cares d’una mateixa moneda, s’alimenten l’un a l’altre. Potser quan ets gran justament pots desenvolupar el treball intern en el Choy Li Fut perquè prèviament has fet un treball extern?

El treball extern utilitza la potència i aquesta potència prové dels cavalls. Quan es treballa correctament el treball extern, no és tan urgent fer treball intern per corregir i polir les tècniques. També sol ser un treball més ràpid, però la prioritat és fer-lo bé, no fer-lo ràpid. Potència, velocitat, presència física considerable. El Choy Li Fut es treballa ràpid, igual que el Tai Txí es treballa lent, però no és la velocitat el que determina l’efectivitat, sinó la tècnica.

La consciència en el treball extern i en el treball intern és diferent. Les petites imprecisions en el treball extern per part d’una persona jove i forta no té els mateixos efectes que en el treball intern realitzat per una persona gran o amb menys condició física.

Les formes internes es treballen lentament perquè la pràctica requereix una sincronització del cos molt gran per tal d’assolir la màxima eficiència. També la lentitud propicia la plena consciència del moviment, però quan tens interioritzats els conceptes i la tècnica ja pots treballar a més velocitat. És en aquest moment quan el treball intern i el treball extern es troben i ambdós donen el millor d’ells mateixos.

En aquest sentit, és molt positiu compaginar la pràctica de disciplines internes i externes, donat que el treball de cavalls realitzats al Tai-Txi es reflecteix en una estabilitat més gran en els cavalls de Choy Li Fut. El Tai-Txi i el Choy Li Fut es complementen molt bé, de fet les diferents disciplines que es treballen a l’escola es complementen molt bé.   

Q. Per a mi és molt important tenir bons referents que m’inspirin i dels quals aprendre, no només les tècniques, sinó coses que van més enllà.

És molt saludable fixar-se en altres persones que representin l’excel·lència en la pràctica i els valors de la disciplina que estàs practicant. Cal una mirada observadora que sigui capaç de captar tots els detalls concrets, més enllà de la primera impressió. Anar-se impregnant d’aquells valors que aquesta persona transmet amb la seva manera de fer. 

Un professor és un referent natural i, en aquest sentit, el professor té la responsabilitat d’executar les tècniques correctament. El professor està davant de tot i, a continuació, els alumnes situats per ordre de nivell, els més avançats davant i els alumnes més novells se situen al final de la sala. Aquesta disposició permet que els alumnes més experimentats puguin captar els detalls més subtils que un novell no seria capaç d’advertir. D’altra banda, els alumnes avançats serveixen de models per als alumnes que es troben més enrere.

És crucial aprendre de bons mestres... Jo estic molt satisfet i  orgullós dels mestres que he conegut en la meva vida i especialment feliç d’haver passat tota la meva carrera marcial al costat del meu mestre Sebastià.

Q. Deixa’ns alguns consells o unes reflexions per als alumnes que vulguin fer treball intern i per als alumnes que l’han treballat poc o gens o que no el valoren.

Als alumnes més interessats els diria que evitin pensar que l’art marcial es pot abraçar en la seva totalitat, sinó que és tan gran que és impossible fer-ho. Encara que estiris molt els braços podràs arribar a una part, però no a tot. Això és molt bonic perquè sempre pots seguir aprenent.

Als alumnes que encara no s’hi han interessat els recomano que sempre que un mestre, un professor, un germà gran, un instructor els parli d’alguna cosa que els pugui resultar estranya o absurda, que no ho descartin d’entrada, que s’ho guardin. Per respecte, per lleialtat.

Si saps escollir els teus referents, les coses que et diuen poden cobrar un sentit nou en qualsevol moment. D’alguna manera sempre t’aportaran alguna cosa, possiblement en el moment, però més freqüentment et serviran més endavant.

 

Sóc incapaç de sintetitzar en una sola conclusió tot el que vam parlar el sifu i jo aquell dia. Hem dit que el treball intern no implica un gran desgast físic i per aquest motiu la gent gran pot continuar practicant arts marcials. Però no cal ser gran per trobar-se impedit físicament! Molts de nosaltres ens hem sentit lesionats o dèbils i ens hem adonat que fer un entrenament de gran impacte no només ens resultava impossible, sinó contraproduent. O no?

Tota situació amaga oportunitats i, en el meu cas, durant les meves èpoques de lesió, el sifu Jesús em va fer un gran regal: em va ensenyar la forma de Kwan Yi. Durant mesos, mentre els meus companys entrenaven formes, combat, tècniques en parella, etc., jo m’asseia en un racó a practicar aquesta forma. Un bon dia, quan ja era capaç de realitzar-la d’una forma bastant fluida, ell em va observar i em va fer la correcció més estranya de la meva vida: “no utilitzis el cos”.

La forma de Kwan Yi es realitza assegut i aquesta instrucció pot semblar una obvietat, ja que no tens gaire llibertat de moviments; però la posició de lotus sí em permetia implicar en certa manera el tronc i la cintura. Després de tants anys sentint que havia d’utilitzar el cos, aquesta indicació em va semblar ben contradictòria. Sense comprendre del tot el seu sentit, vaig canviar la meva manera de moure els braços i, poc a poc, em vaig anar adonant que, malgrat que havia deixat de moure el tronc, notava que els meus moviments seguien originant-se energèticament en el meu abdomen. Sense ser-ne conscient del tot, potser aquell dia vaig entreveure el treball intern.

En una de les meves lectures vaig trobar que el mestre Cheng Ma’n Ching deia que si per cada sessió de pràctica prenguessis un full, potser un sol dia no semblaria ser gaire profitós. Però després de molts dies i de molts anys de pràctica, hi haurà una bona pila de fulls i llavors els avenços assolits resultaran molt més visibles. Potser d’alguna manera el treball intern també implica això, adonar-se del llarg camí que resta per recórrer i seguir caminant sense pressa, gaudint i aprenent en el punt del camí on ens trobem ara.

Nàdia Herrero, 10 d’abril de 2020